David Adelantado Romero

Va estudiar el batxillerat a la seva ciutat, Barcelona. La mort prematura del seu germà va fer que hagués de treballar de molt jove i no pogués estudiar medicina com li hauria agradat. Va entrar com a meritori a l’empresa alemanya Faust i Kammann, on va treballar més de cinquanta anys i hi va arribar a ser apoderat i cap de personal. Es va jubilar a 70 anys, el 1977. El 1935 es va casar amb Pilar Pérez i van tenir cinc fills.

“El pare ens va educar ja de petits en l’interès per la natura, sortint d’excursió a la muntanya. L’afany pedagògic, per tal de distreure’ns i apropar-nos a la natura mentre caminàvem muntanya amunt, el va dur a començar a caçar papallones. El 1947 va començar la col·lecció de papallones a partir dels exemplars que caçàvem durant aquestes excursions. Va comprar algun llibre i va començar a estudiar i a informar-se a estones lliures. Aviat va ser capaç d’identificar els exemplars pels seus noms llatins i de catalogar-los i ubicar-ne les espècies. Completament autodidacte, per aprofundir en el coneixement dels lepidòpters va comptar amb l’assessorament de diversos entesos en la matèria, com ara el Sr. Vilarrúbias i el Dr. Josep Junyent, de Vic. També es va fer assidu a les conferències i cursos que impartien els entomòlegs del Consell d’Investigacions Científiques de Barcelona sobre insectes i lepidòpters. Els senyors Vives, Flores i Español van ser bons amics i assessors del pare en l’àmbit científic.

Durant molts anys vam caminar caçant papallones pel Tibidabo, Vallvidrera, Sant Boi de Llobregat, el massís del Garraf, el Montseny, el Cabrerès i les Guilleries, el Pirineu... Tot i que de tant en tant li arribaven papallones d’indrets més exòtics, regal d’algun amic o parent viatger, la col•lecció del pare la formen les papallones caçades per ell i la família als indrets que solíem visitar. 

A mitjan anys seixanta el pare va voler criar ell mateix papallones a casa. Al setembre anàvem tots a Vallvidrera buscant per sota les fulles dels cirerers d’arboç els ous de Charaxes i els portàvem a casa amb les branques dels arbustos. Els ous feien eclosió al cap d’unes setmanes i en sortien les erugues, que menjaven molt, tant que gairebé no donàvem l’abast a portar branques de cirerer per alimentar-les. Al desembre crisalidaven i al gener naixien unes meravelloses papallones, les Charaxes jasius, que el pare guardava amb gran orgull”, recorden els seus fills.

Era una persona perfeccionista, detallista i manetes, es feia ell mateix els caçapapallones, millorant-los per fer més fàcil la captura i fins i tot en va inventar un de plegable que solia portar sempre a la bossa de viatge. També es fabricava els sobres, els estenedors i les capses on les guardava ordenadament, classificades per famílies, data de cacera, indret de captura i sexe. Molts d’aquests estris els feia amb materials reciclats, i hi invertia molt de temps. Un cop jubilat va disposar finalment de temps per classificar i estudiar amb més profunditat la seva col·lecció. A més de les papallones tenia altres interessos, com ara l’organització de concerts o la coordinació de les Aules Universitàries per a la Tercera Edat.

A principi dels anys noranta els canvis de conreus, la proliferació de polígons industrials i la construcció desmesurada a molts dels indrets on solien caçar, van fer que en David Adelantado mirés el seu entorn amb uns altres ulls. L’ús de pesticides i el deteriorament del medi ambient van fer desaparèixer algunes de les espècies que solien trobar, i això l’entristia profundament. Va seguir passejant i capturant papallones amb els néts, però sovint només les contemplava, en prenia dades i les tornava a deixar volar.

“Aquesta col•lecció elaborada amb tants i tants anys de dedicació estava tancada dins els armaris de casa els pares. Quan va morir, els seus fills ens vam plantejar què fer amb aquell llegat, i ens va semblar que estarien més bé en un lloc on se’n pogués fer difusió i on els estudiosos en poguessin treure profit. Com que moltes de les papallones provenen de les comarques del Vallès i d'Osona, el Museu de Ciències Naturals de Granollers ens va semblar el lloc idoni per dipositar-les. L’amabilitat i l’interès amb els quals han acollit el llegat ens han acabat donant la raó.” (Germans Adelantado-Pérez)